La taula rodona sobre Fiscalitat ens ha apropat, de la mà de Roberto Malo, Jorge Pecourt i Josep Vives, a la realitat de jugadors, clubs i entitats a l’hora de pagar els seus impostos o no “pagar-los”. Maribel Zamora ha estat l’encarregada de moderar la taula.
D’altra banda, hem descobert les noves formes de finançament a través del patrocini, de la mà d’Oscar Garcia, Gerard Esteva i Julià Garcia com a ponents. La taula ha estat moderada per Alèxia Pérez.
Les conclusions han anat a càrrec de Joan Manuel Surroca.
Redactar les conclusions d’aquest intens X Fòrum Olímpic no és tasca senzilla atesa l’enriquidora aportació dels ponents i del que han dit les personalitats que han participat en les meses rodones en què des de diferents vessants s’ha parlat en profunditat d’Esport i Economia. Potser la millor forma és fer un recull dels més significats missatges, conceptes i propostes que han sorgit en el decurs de les seves dues sessions.
-L’esport és un element dinamitzador de l’economia i ofereix un gran potencial que cal desenvolupar; és un sector dinàmic malgrat que el seu impacte econòmic està infravalorat si es té en compte la seva repercussió transversal en altres sectors. Cal un reconeixement més ample del paper de l’esport en l’àmbit educatiu, social i econòmic.
-Catalunya té una interessant situació estratègica avalada pel prestigi i la solvència de Barcelona com una de les capitals de l’esport mundial, però, aprofitant la transversalitat que ens ofereix el sector esportiu, cal internacionalitzar-la en tots els aspectes, no només el competitiu. És a dir, cal explotar al màxim el valor afegit del nostre esport, els recursos del territori i saber vendre’l a l’exterior.
-Ha quedat clar que per la transversalitat amb altres sectors, l’esport no és un sector en els estrictes termes de l’economia i que té com a suport bàsic quatre eixos a l’hora de generar ocupació: els clubs, el sector privat, el sector públic i l’ensenyament a traves de l’educació esportiva.
-Catalunya és un referent per a la indústria esportiva en l’àmbit internacional. La indústria esportiva catalana ha resistit molt millor que altres sectors l’impacte de la crisi. Invertir en esport és invertir en un producte de futur. L’emprenedoria és un factor altament positiu.
-El futur passa per més mercat que patrocini i mes innovació que millora. No es poden seguir els mateixos criteris perquè el món està canviant i en tan sols cinc anys s’han trencat molts paradigmes. No ser sensible a aquesta nova situació suposa quedar fora de joc. La nova eina és el màrqueting amb formes innovadores que permetin obrir nous mercats.
-No hi ha un sector millor per innovar que l’esport. Cal crear i innovar però sabent qui som i cap a on anem, i que tinguem seny fent el que sabem fer. Cal veure l’esport com un instrument i no com una finalitat.
-Més que una crisi estem sota els efectes d’un canvi d’època. L’esport està canviant la societat.
Tot i les dificultats que podem trobar-nos en el futur, hi ha espai per créixer i crear ocupació però cal una revitalització creativa del model de gestió. Cal superar la manca d’estratègies a llarg termini i la falta de gestió d’empresa. En definitiva, cal un gran pacte de tots els estaments implicats en el món de l’esport per determinar el marc més adequat.
Respecte a la UFEC, cal destacar l’important servei que fa a l’hora de dinamitzar el món federatiu, però ara cal que assumeixi la seva projecció internacional.
Quant a la gestió dels clubs, element bàsic del nostre teixit associatiu, cal mesurar la inversió, un finançament que tendeixi a frenar el deute a curt termini i estructurar adequadament el que sigui a llarg termini, consolidar els ingressos i mai gastar més del que s’ingressa.
-L’esport base té un equilibri fràgil.
La pressió fiscal als clubs i les seves conseqüències ha rebut una crítica unànime. La situació de règim especial aplicada en altres sectors podria ser la solució.
Total coincidència en la negativa repercussió que ha suposat l’augment de l’IVA, la qual cosa ha deixat el sector tocat però tot i així hi ha moltes oportunitats.
-En el futur ens podem trobar amb un seriós problema d’ocupació de persones titulades en formació esportiva a causa d’un sobredimensionament de l’especialització.
La fiscalitat a casa nostra crea un greuge respecte a altres Comunitats Autònomes que incideix en la competitivitat i la quota de mercat.
Manca decisió del poder polític per estructurar l’esport professional. L’aportació de diners públics a l’esport professional és competència deslleial.
En temps de crisi l’esport perd la seva dinàmica econòmica, s’ha convertit en un objectiu de l’Agencia Tributària. Els clubs sense ànim de lucre, els monitors i el voluntariat han estan víctimes d’una desmesurada pressió fiscal. Contrasta aquest rigor amb el fet que els esportistes d’èlite becats pel programa ADO tinguin exempcions fiscals
La llei d’emprenedoria pot canalitzar una solució a la problemàtica però la idea fora la abscripció al règim especial de la seguritat social. Però semblà improbable que sigui així.
-S’ha passat de la cultura de la subvenció a la del patrocini. El patrocini s’ha de planteijar amb noves estrategies que complertin les tradicionals, en les qual el micropatrocini i la interacció i l’ús de les xarxes socials juguin un important paper.
Cal una veritable lleide mecenatgesque pensi de debó amb l’esport.
Els clubs volen un veritable reconneixement a la seva tasca vertebradora no amb paraules sino amb fets.
En definitiva tot i la complexitat de la situació d’aquest Fòrum Olímpic surt un missatge esperançador de cara el futur. Es una tasca feixuga i portarà temps però de ben segur que si ens hi posem ho aconseguirem.
Moltes gràcies per participar en el nostre Fòrum Olímpic.
